L’any es va acomiadar amb una notícia que em deixà perplex: José María Rodríguez ha estat anomenat Delegat del Govern a Balears. Com que ja he escrit sobre aquest personatge, un tant obscur, que el dia abans de la detenció del batle d’Andratx per delictes de corrupció li telefonava per dir-li “hoy es lunes y estoy en mi despacho”. Ja us remet a la nota que vaig escriure fa un temps.
També us deix amb el comentari que va el periodista Matías Vallés al seu blog i amb l’entrevista que es feu al mateix José María Rodríguez quan en va fer públic el seu nomenament. No tenc paraules.
Ex fructibus eorum cognoscescetis eos.
Mt 7: 20
Vivim en un món fictici. Però ara les coses estan canviant, ara tot és possible. Sorgirà un altre món, diferent del que ara coneixem. Que sigui d’una manera o d’una altra dependrà de nosaltres, perquè som els que tenim la clau del món.
Fins aviat i bon any 2012
I know you’re out there…I can feel you now. I know that you’re afraid. You’re afraid of us, you’re afraid of change…I don’t know the future…I didn’t come here to tell you how this is going to end, I came here to tell you how this is going to begin. Now, I’m going to hang up this phone, and I’m going to show these people what you don’t want them to see. I’m going to show them a world without you…a world without rules and controls, without borders or boundaries. A world…where anything is possible.
Where we go from there…is a choice I leave to you…
Neo
Us deix un enllaç per actuar contra la construcció d’un hotel a sa Ràpita.
http://actuable.es/peticiones/salvemos-sa-rapita-a-construccion-un-hotel
El senyor Bauzá, president de les Illes Balears, el dia de les eleccions, 20 de novembre, va demanar públicament el vot pel PP i per a Rajoy. Aquest fet fou denunciat com a presumpte delicte contra la llei electoral per diverses institucions. La Junta Electoral ha decidit rebutjar la denúncia feta però li recomanen que no repeteixi declaracions d’aquest estil en properes eleccions. La lectura està clara, jutjar a una persona que exerceix un càrrec polític és molt més complicat que fer-ho amb una persona normal, els procediments es compliquen molt, i els jutges necessiten proves més sòlides contra delictes més flagrants. El que va fer el senyor Bauzá no és tan greu com a per moure tota la maquinària judicial, però el fet que els jutges li recomanin no tornar fer aquest tipus de declaracions està molt clar. Li estan dient: no et jutjam perquè ets tu, però no ho tornis a fer que no ens quedarà més remei que actuar.
Com era d’esperar el Govern ens anuncià que es partidari de donar permís a l’ampliació d’una dotzena de ports esportius a Balears, a més de dir que no descarta fer-ne de nous. S’ha de dir que aquesta és una notícia anunciada ja des d’abans, Greenpeace ja ho digué a través del seu butlletí, després de l’auge del totxo ens arribaria l’auge del ciment. Després d’haver urbanitzat sense cap tipus de mesura volen ampliar ports per embutxacar-se una bona quantitat de milions i afavorir algunes empreses privilegiades. Ara bé, diuen, només donaran autorització si la Comissió Balear de Medi Ambient feia un informe favorable. Bé ara podem veure perquè una de les primeres mesures de l’actual equip de Govern fou crear una comissió a mida, es varen treure tots aquells elements que molestaven i varen incloure els que els eren favorables. La construcció i ampliació de ports sempre és molt impactant per al medi ambient, suposa la contaminació de les aigües, l’alteració dels corrents costaners, l’afectació a les praderies de posidònia i el deteriorament de les aigües marines a zones properes al port. Això es pot veure a TOTS els ports que s’han construït o ampliat. Record quan es va ampliar el port d’Alcúdia, les aigües de la platja, on solia estiuejar ja mai han tengut la mateixa qualitat, ni d’enfora. És això el que volem per a les Balears?
Finalment volia acabar amb una petita reflexió sobre una notícia que he llegit al diari, Antonio Enseñat Font, un dels assessors del batle de Ciutat Mateu Isern, ha estat acusat de maltractes a la seva dóna, per la qual cosa li han demanat quatre anys de presó, a més a l’any 1974 ja fou condemnat per atemptar amb explosiu de la seu del Diario de Mallorca. Segons sembla el PP té una doble vara de mesurar, quan la violència l’exerceixen els altres (com els bascs independentistes) està molt malament (no fa gaire vàrem podem contemplar el circ que muntaren quan es va legalitzar Bildu, on cap dels seus membres està directament vinculat amb la violència) i en canvi no està tan malament quan l’exerceix “un dels seus”.
El passat 22 de novembre ens deixà la biòloga nord-americana Lynn Margulis. Des d’aquestes pàgines li volia fer un petit homenatge. No sols va ser una gran científica a la que li devem la teoria endosimbiòtica segons la qual l’evolució de la vida pot prendre vies completament diferents de les que marcava l’evolucionisme darwinià, sinó que a més va ser una gran divulgadora. He admirat profundament dos dels seus llibres que va escriure juntament amb el seu fill Dorion Sagan i que es titulen “Què és la vida?” i “Què és el sexe?”, lectures quasi imprescindibles per a qualsevol persona interessada amb els fonaments de la vida.
També volia retre homenatge a l’il·lustre escriptor i economista José Luís Sampedro que acaba de rebre el premi Nacional de les Lletres. També destacaré dues de les seves obres que m’han marcat i que són “El mercado y la globalización” i “Economía humanista”. Crec que és un autor a tenir en compte per entendre el funcionament de la nostra societat. Em quedaré amb una frase seva que vaig sentir per la ràdio fa pocs dies: “hi ha dos tipus d’economistes, els que volen fer més rics els que ja són rics i els que pretenem que els pobres siguin menys pobres”. Crec que abans de tot Sampedro ha estat un humanista i ho ha mostrat amb accions recents com a la de manifestar les seves idees de suport a la indignació social que vivim actualment. A més, Sampedro ha destacat com a un gran novel·lista.
Pens que l’actual crisi és la punta de l’iceberg d’un problema molt més gros, bé en realitat de dos problemes molt importants.
El primer dels problemes és la deshumanització de l’economia. D’aquest problema ja n’he xerrat en repetides ocasions. L’economia és aquell instrument que ens posa a l’abast els mitjans per obtenir o per fer coses útils per als humans, almenys aquesta hauria de ser la seva finalitat. Des del sorgiment de les idees neoconservadores a mitjans dels anys vuitanta, l’economia ha començat a veure’s no com a un instrument sinó com a un fi per ell mateix. Segons aquesta tesi una societat, un país o fins i tot el món, funcionen si l’economia funciona, per tant l’objectiu d’una societat és treballar pel bon funcionament de l’economia. Aquesta tesi té un perill i és que les persones treballin per al manteniment de l’economia, en lloc d’usar-la com a un instrument. Això ja està passant ara, em dóna la impressió que els ciutadans ja no feim feina per obtenir beneficis que repercuteixin en nosaltres mateixos sinó que ho feim per mantenir el sistema, un sistema que per altra part comença a fer aigua per totes bandes. L’economia ja condiciona no sols el funcionament dels estats, com és el cas d’Espanya, sinó fins i tot la composició d’altres estats. Qui hauria pensat fa tan sols alguns mesos que presidents tan ben assentats al seu poder com Berlusconi o Papandreu podrien caure amb la facilitat que ho han fet? Aquesta cessió de les nostres llibertats i aspiracions individuals al servei de l’economia és una cosa que hauríem de baratar. Sembla que és difícil però entre tots podem fer més del que ens pensam. Pensem amb el que gastam i amb el que feim. Posaré un exemple, anualment es mouen milers de milions d’euros amb les drogues, i tots sabem el que comporten (delinqüència, màfia, extorsions, assassinats…). Bastaria que la gent deixàs de consumir drogues per acabar amb tot això. Una decisió individual no canvia gaire la situació però moltes decisions encaminades en el mateix sentit poden canviar el panorama completament. Amb l’economia passa el mateix, que hauríem de fer, invertir els nostres doblers, que en el fons són producte del nostre esforç, en aquelles coses que pensam que ens poden satisfer, perquè són guapes, ens agraden o poden fer feliços als altres. Un dels grans problemes que patim parteix d’això, hem gastat doblerades en l’adquisició d’habitatges no perquè hi pensàssim viure sinó perquè pensàvem que seria una bona manera d’invertir els nostres doblers. Deixem d’invertir en el progrés de l’economia i comencem a invertir en les persones, al cap i a la fi els doblers tenen un valor fictici, i només serveixen en la mesura que ens ajuden a comprar coses.
El segon dels grans problemes pens que és el més greu i és la falta de sostenibilitat, no sols de l’economia sinó de la nostra societat. Pens que la base dels problemes generats per la crisi venen de creure que les coses poden durar per sempre, cosa que s’ha comprovat que no és així. Aquest és un tema que no tenen gaire clar ni tan sols els economistes, i pens que fins que no s’assumesqui no hi haurà sortida a l’actual situació. L’economia només representa una part del funcionament de la nostra societat però és bastant representativa del que ens passa. Una societat no s’enfonsa perquè qualcú s’endeuti, ara bé si quasi tothom, des de l’estat fins als ciutadans que estan a l’atur, s’endeuten més del que poden pagar el sistema s’enfonsa. Això és el que ha passat en major a menor mesura a totes les societats que ara ho paguen. El problema és posar el límit. Fins a quin punt ens podem endeutar sense patir greus inconvenients? Fins fa poc sentia dir que un govern que no s’endeuta està format per mals governants ja que vol dir que no fan res. De fet també vaig sentir dir que la causa més important del fracàs del primer pacte de progrés fou la seva falta de decisió a l’hora d’endeutar-se. Ara a les Balears pagam el preu de l’endeutament dels dos governs anteriors (el segon pacte i el segon mandat d’en Jaume Matas).
Ja he dit abans que hi ha coses que s’havien dit sempre i que ara ja han deixat de tenir validesa: les inversions que fa un govern ja no reporten sempre benefici a la societat, i les grans inversions en infraestructures ja no tenen perquè repercutir en el creixement econòmic. Els esforços econòmics fets pel darrer pacte, pel govern de Matas i pel govern central de Zapatero (amb el Pla E, per exemple) no han repercutit en cap benefici econòmic per a la nostra societat, i en canvi han suposat un endeutament que ara no podem pagar. Les grans infraestructures, com les autopistes fetes a l’època del govern de Jaume Matas no han suposat cap millora significativa de l’activitat econòmica a les Balears. Aquí podríem dir que a Balears ja comptaven amb una xarxa viària més o manco acceptable, i que les millores que suposava construir una autopista (més facilitat i rapidesa en el desplaçament) no ha suposat gaires millores ja que les distàncies són molt curtes. Això sí han resultat caríssimes ja que per callar l’oposició generada a Mallorca i sobretot a Eivissa s’han hagut de compensar els terrenys expropiats amb indemnitzacions milionàries. Per posar un exemple de la península i del govern de Zapatero podríem mencionar els aeroports construïts a la darrera legislatura, es gasten xifres milionàries en la construcció d’aeroports que tenen molt pocs o fins i tot cap vol. La idea era que un cop fet l’aeroport les diverses companyies aèries mostrarien interès en volar cap a ells i que al cap d’un temps començarien a venir turistes a rompre i que zones en principi poc afavorides per l’activitat turística s’hi obrissin. Això no ha estat així, les companyies de baix cost interessades en usar aeroports secundaris, tenien un altre pla. La idea d’usar aeroports secundaris era per entrar al mercat espanyol, però el seu pla a llarg plaç es obrir-se la porta per poder accedir als aeroports més interessants i amb més vols (Madrid, Barcelona…). En definitiva les previsions han estat errònies i això ens ha suposat pèrdues milionàries, que ara hem de pagar entre tots. Ara mencionaré un projecte que està actualment en construcció a Ciutat, que passarà amb el Palau de Congressos? No corre el risc que convertir-se en un altre fracàs de luxe i costosíssim per a les nostres butxaques?
Si no succeeix res extraordinari, com que arribin uns extraterrestres i abduesquin a en Rajoy, sembla inevitable que el PP guanyarà les eleccions estatals amb una sobrada majoria absoluta. He sentit dir a molta de gent, fins i tot molts que no són molt del PP, que aquests saben dur els temes econòmics millor que els altres partits. Bé, jo tenc els meus dubtes i els expressaré. L’actual crisi econòmica s’ha originat per múltiples factors que són difícils d’avaluar, ara bé la manca de visió de sostenibilitat del govern d’Aznar ha contribuït de manera important, i pens que decisiva, en l’actual crisi econòmica. La seva visió mercantilística del sòl va disparar el preu de l’habitatge que ha acabat amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi que es pateix en tot l’estat. Sobre aquest tema vegeu el vídeo d’Aleix Saló d’Españistán, que dóna una visió humorística, però pens que encertada sobre el paper del govern d’Aznar, i sobretot les lleis del sòl i laboral, en la crisi actual, a més de provocar una de les etapes amb més corrupció política de tota la història.
http://www.youtube.com/embed/N7P2ExRF3GQ
Com ja he dit abans, la crisi econòmica només és una part dels problemes que haurem d’enfrontar en els propers anys i quasi tots es basen en el mateix, la manca de sostenibilitat. Qualcuns d’aquests problemes ja estan aquí. Per exemple el creixement poblacional desmesurat ja passa factura amb la manca d’ocupació (no hi ha feina per tothom), amb les conseqüències d’una urbanització desmesurada i amb problemes ambientals com la manca de recursos naturals com l’aigua, la contaminació i la superpoblació de les urbs.
Per tot això cal que canviem la nostra visió del futur i que pensem en la sostenibilitat de la nostra societat a llarg termini. No hi ha altra sortida, tard o d’hora ens hi haurem de posar a fer-hi feina, per tant quan abans ens hi posem millor.
Formatis igitur, Dominus Deus, de humo conctis animantibus terrae, et universis volantibus caeli, adduxit ea ad Adam, ut videret quid vocaret ea: omne enim quod vocavit Adam animae viventis, ipsum est nomen eiux.
Gen 2, 19
El Palau de Congressos, el Corredor del Mediterrani i el futur de la nostra ciutat
No puc deixar de comentar una sèrie de coses que estat succeint recentment a la nostra ciutat, que han sortit per la premsa i la veritat és que em fan una mica de por (i més coneixent a la nostra classe política). El primer és l’assumpte del Palau de Congressos. Aquest és un tema que no m’ha agradat des del començament i ho he manifestat diverses vegades des d’aquest blog. En primer lloc no som gaire amic d’aquestes obres faraòniques, ja que crec que no són el més adequat per una petita ciutat de províncies com la nostra. Estan bé a a grans metròpolis com Madrid o Barcelona, però no encaixen en una ciutat petita, encara que tengui les pretensions que té la nostra. En segon lloc no em fii gaire d’un projecte que havia de ser finançat principalment amb capital privat i del qual han fuit com de la pesta tots els inversors privats. Si és un negoci tan bo per què fugen tots els inversors privats? En tercer lloc, als ciutadans d’aquesta petita ciutat encara ens cou l’experiència del darrer projecte faraònic, que fou el Palma Arena. De fet les experiències recents no poden ser més negatives, un projecte que se surt dels pressuposts per un marge molt però que molt ampli, un resultat que mostra tot tipus de deficiències i per acabar hi afloren indicis de corrupció per tot. És clar que les grans obres faraòniques són un lloc abonat per a la corrupció política i constructora, ja que els doblers que hi ha en joc són moltíssims.
Per tot això plegat el Palau de Congressos, el gran projecte del nostre consistori, em fa més por que n’Aníbal Lecter afamegat. I a més a més és lleig amb ganes.
El nou Palau de Congressos de Ciutat, un altre exemple de com enlletgir Ciutat amb els doblers dels contribuent.
L’altra de les notícies que em fan una por aterradora ha estat el conèixer que Ciutat es veurà “beneficiada” per les inversions al Corredor de la Mediterrània. En primer lloc, em vaig demanar, què hi fa Ciutat en el conjunt d’infraestructures (principalment ferroviàries) que han de conectar França amb el sud d’Espanya seguint la costa mediterrània? La veritat és que tot plegat no té gaire sentit, ja que Ciutat, en trobar-se a una illa no intervé en aquestes connexions ferroviàries. Per tant en demanava que hi feia el nostre batle en les reunions per demanar ajuts europeus per aquesta infraestructura. Llavors vaig veure coses que la veritat és que no m’han acabat d’agradar: el primer és que també es pensen donar ajudes per millorar les instal·lacions portuàries, i el segon és que la Unió Europea aportarà el 15% del cost de les obres. Tots els projectes que s’han presentat recentment de grans ampliacions dels ports de Balears suposen, un impacte ambiental brutal, a més de desvirtuar el caràcter mariner tradicional de les ciutats costaneres balears, que corren el perill de veure’s entrerrades per supermacroestructures que beneficiaran (econòmicament) a alguns, però que perjudicaran a la majoria dels mortals. Ho dic clarament, no vull que Ciutat acabi enterrada pel ciment d’un port immensament monstruós. Vull una Ciutat petita, que conservi el caràcter mariner i pescador que ha tengut sempre.
En segon lloc el que em va por és això del 15%, cosa que vol dir que el 85% restant l’haurem de pagar nosaltres. No és una cosa trivial, i més tenint en compte que ja ha deixat de ser cert que les grans inversions en infraestructures repercuteixen en el progrés econòmic de la regió. Recordem les darreres inversions (especialment les autopistes de la darrera legislatura de Matas), no sols no han donat beneficis per a la població sinó que han deixat deutes que hem de pagar entre tots. Quin deute deixaran les grans infraestructures que s’estan planejant?
La veritat és que la nostra societat necessita un nou enfocament socioeconòmic. Ja no és creïble l’actual enfocament del “cada vegada més”, la nostra pobra Terra no suporta que nosaltres cada vegada siguem més, consumiguem més energia i poduiguem més residus. Hem de dir basta i necessitam enfocar el nostre camí cap a noves realitat. L’enfocament que necessita la humanitat és caminar cap a la sostenibilitat i no cap a un major consumisme. Sé que molts se’n riuran i pensaran que això no és possible, però crec que és l’únic enfocament realista que és permès. La Terra ja no ho pot suportar i es necessita fer un gir.
Acab de llegir l’entrevista a Jordi Pigem que apareix a la revista del GOB l’Ecologista, i des del meu punt de vista les seves opinions són inqüestionables. La realitat és que no tenim sortida, encara que molts no ho vulguin veure. No hi ha sortida, ens hem d’aprimar aquesta és la única opció de futur. N’hi ha que diuen que no es pot obligar a la gent a no tenir fills. Es cert però així com els estats (i les grans empreses) controlen l’economia amb la seva política, també la natalitat es controlarà amb una política adequada. A mesura que les dones tenguin accés a l’educació s’anirà reduint la natalitat. El descens de la natalitat s’ha d’encaminar en dues direccions, que crec que són les correctes, una major igualtat de drets entre l’home i la dona, i un major accés a l’educació tant per part de l’home com de la dona. El primer és fonamental, ja que quan la dona no sigui vista per molts d’homes com una “màquina per fer fills”, la natalitat també es reduirà, quan a la segona també crec que és fonamantal ja que les dones podran viure del seu sou i la seva vida no es desenvoluparà sols a la llar. Aquests enfocaments ens semblen superats a nosaltres però no ho estan en països en vies de desenvolupament que és on la natalitat és més elevada, encara que es pot constatar que va disminuïnt a mida que la dona va aconseguint drets i cultura.
Quan a l’economia he de dir que el meu indignament com a consumidor va venir abans i és encara molt més gran que el meu indignament com a ciutadà. Estic molt empipat que se’m retallin drets però encara ho estic molt més que quan he fet la compra de la meva vida (la meva casa) la qualitat fos tan dolenta i em veiés tan desamparat per l’administració. Aquesta ha de servir per defensar el ciutadà i no per defensar els interessos de les grans empreses (que a més a més són els que ens han duit a la fallida). Crec que els ciutadans tenim dret a la informació que volem saber (quan un producte està fabricat amb substàncies potencialment perilloses per a la salut o el medi ambient, quan un producte alimentari conté OMG, quan potser s’ha utilitzat mà d’obra infantil, o quan no es tenen garanties que part dels doblers que em gast van a parar a mans de governs corruptes). Els consumidors volem saber i no ens conformarem amb el que ens donin les grans empreses, consumint a ulls clucs. Facem aquesta passa si volem caminar cap a un món millor.
Aprofitant l’estiu i el seu recent nomenament com a batle de Ciutat, el senyor Mateu Isern ha desfet el que havia fet l’anterior consistori i ho ha reconstruït a la seva manera. Ara bé, ho ha servit en palangana de Plata a un blogger com jo. Declara el nou consistori que l’anterior traçat del carril bici era insegur, cosa que jo no qüestionaré. Ara bé substituir una cosa insegura per una altra cent vegades més insegura, fer les obres en temps de crisi i gastar-se un dineral en fer una cosa que pareix feta a correcuita i amb els peus, i a més declarar que s’està acomplint el programa electoral, tot això plegat és tenir molta barra.
L’antic traçat per les avingudes no era per tirar coets, ho reconec, però era donar l’oportunitat a un tipus de transport, que objectivament crec que és el millor per anar per ciutat. I si encara ho haguessin fet bé, tendria un passi però és que la senyalització és insuficient i la seguretat no sols no ha millorat sinó que ha empitjorat considerablement. Però com deia abans per a un blogger com jo ho han servit en palangana de plata ja que m’he pogut recórrer el nou traçat del carril bici i del ciclocarril. Resultat d’aquesta passejada he fet un àlbum que compartesc amb tots vosaltres, on he fet un comentari sobre cada un dels trams que he pogut veure.
Si pitjau a “veure l’àlbum a una una mida més gran” podreu trobar la localització de les fotos.
A més a més he pogut fer un mapa sobre el nou traçat del carril bici. En total, usant el googlemaps, he pogut comptabilitzar 760 metres nous de carril bici més 1260 m de ciclocarrer. Poc que dir sobre el carril bici, excepte que en sembla frívol gastar-se aquests doblers en temps de crisi, i més quan els actuals dirigents no s’han aturat de escampar el missatge que estam a punt d’una fallida i que no saben ni si tendran doblers per pagar les nòmines. Però quan als ciclocarrers, això si que mereix totes les nostres exclamacions d’indignació. Gastar-se tots els doblers amb fer aquesta cosa que sembla feta amb els peus, i encara presentar-ho com una gran millora per Ciutat, crec que és una actuació de una gent que té molta de barra.
Els traçats que podrien haver-se fet són clars. Al carrer Alselm Clavé llevar l’aparcament i fer el carril bici. Si desplaçar els aparells de recollida pneumàtica era massa complicat també es podria haver estudiat un itinerari alternatiu pel carrer Velázquez, que aquest sí que no presenta problema (hi ha una boca de recollida pneumàtica però es pot esquivar fàcilment) i a més podria enllaçar-se amb la plaça del Rosselló que no té gaire problema en fer-se d’ús exclusiu per a vianants (deixant passar només els vehicles de càrrega al mercat de l’Olivar en horaris determinats). El traçat pel carrer de Sant Miquel era fàcil d’adaptar al carril bici llevant aparcament o només permetent aparcar el línia. El traçat del carril bici pel carrer de Quint Celili Metel (o alternativament pel carrer de la Reina Esclaramunda) es podria haver fet llevant una filera d’aparcaments.
Us deix el mapa amb el traçat del nou carril bici. En verd he senyalat els trams de carril bici i en groc els de ciclocarrer.
Mostra nou_carril_bici en un mapa més gran
