En primer lloc voldria donar l’enhorabona a tots els veneçolans per haver votat no a la reforma constitucional de Chávez. Encara que les polítiques d’esquerres poden resultar més favorables per a la majoria de la gent del poble, estic totalment en contre dels totalitarismes, tant els totalitarismes de dretes com els d’esquerres poden acabar derivant en la corrupció, la demència i el caos (sinó vegeu com acabaren els règims de Hitler a Alemaya i d’Stalin a la Unió Soviètica). Quan era més jove trobava un poc paradoxal que un autor tan manifestament d’esquerres com era George Orwell estigués tan en contra del socialisme soviètic, ara ho entenc perfectament, l’stalinisme era més nociu per a les esquerres que la dreta radical.
Per tant podem manifestar que els règims democràtics potser no siguin els millors per governar però són els únics que garanteixen que les persones que estan en el poder no s’acabin sentint el amos del país. Avui en dia no ens cal tant un bon sistema de govern sinó un bon sistema per evitar que el poble pateixi els efectes dels errors dels governants.
A mitjans del segle passat hi havia a França un moviment d’intel.lectuals d’esquerres que es deia “socialisme o barbàrie” (prenien el seu nom d’uns versos de l’escriptora i militant d’esquerres Rosa Luxemburg). Potser tenien raó, ja que garantir uns mínims de benestar entre el poble, augmentant les despeses públiques en assumptes socials (el que proposen els partits d’esquerres) em sembla l’única manera d’evitar que el nostre sistema de societat del benestar s’enfonsi irremediablement. Encara que els milionaris se sentin completament protegits també s’enfonsarien si s’enfonsa tota la nostra societat, de què els servirien els doblers si no tenguessin cap valor (cosa que passà en les dues recessions econòmiques d’Alemanya per exemple). Per tant l’única manera de sobreprosar-nos a les crisis és mantenint el sistema de benestar a tots els nivells, evitant caure en el caos i procurant que totes les classes socials puguin viure amb un nivell econòmicament i socialment acceptable.
Per tant podem manifestar que els règims democràtics potser no siguin els millors per governar però són els únics que garanteixen que les persones que estan en el poder no s’acabin sentint el amos del país. Avui en dia no ens cal tant un bon sistema de govern sinó un bon sistema per evitar que el poble pateixi els efectes dels errors dels governants.
A mitjans del segle passat hi havia a França un moviment d’intel.lectuals d’esquerres que es deia “socialisme o barbàrie” (prenien el seu nom d’uns versos de l’escriptora i militant d’esquerres Rosa Luxemburg). Potser tenien raó, ja que garantir uns mínims de benestar entre el poble, augmentant les despeses públiques en assumptes socials (el que proposen els partits d’esquerres) em sembla l’única manera d’evitar que el nostre sistema de societat del benestar s’enfonsi irremediablement. Encara que els milionaris se sentin completament protegits també s’enfonsarien si s’enfonsa tota la nostra societat, de què els servirien els doblers si no tenguessin cap valor (cosa que passà en les dues recessions econòmiques d’Alemanya per exemple). Per tant l’única manera de sobreprosar-nos a les crisis és mantenint el sistema de benestar a tots els nivells, evitant caure en el caos i procurant que totes les classes socials puguin viure amb un nivell econòmicament i socialment acceptable.
