Ja parlàvem en posts anteriors que a Kenya hi trobam terrenys formats per roques arcaiques, proterozoiques i fanerozoiques. Ara diferenciarem les característiques dels cinturons orogènics arqueans i proterozoics:
Els cinturons arqueans estan formats per dos tipus de terrenys que s’anomenen gneissos granulítics i cinturons de roques verdes (greenstone belts en la nomenclatura anglosaxona). Els gneissos granulítics estan formats per roques que presenten un alt grau de metamorfisme i que provenen de roques plutòniques. Són, doncs, roques de composició granítica altament metamorfitzades. Els cinturons de roques verdes estan formats per roques metamòrfiques (de grau mig o baix) que provenen de roques volcàniques i sedimentàries, així com també de les roques volcàniques i sedimentàries sense metamorfitzar. Són roques característiques dels cinturons de roques verdes les komatiites (roques volcàniques ultrabàsiques que es donen quasi exclusivament a l’Arqueà), BIF (banded iron formations, que són dipòsits de ferro característics del precambrià i que ens indiquen la presència d’una atmosfera amb poc o gens d’oxigen, ja que en aquella època encara no havien aparegut les algues cianofícies, responsables de l’aparició de l’oxigen atmosfèric), així com algunes roques detríques i alguns marbres (encara escassos a l’Arqueà). Com a característica dels cinturons de roques arqueanes podem senyalar que hi manquen els esquistos blaus (lligats a zones de subducció en els cinturons fanerozoics); mentre que les ofiolites (que representen les zones del fons oceànic en els cinturons més moderns) són escasses o dubtoses.
Els cinturons arqueans s’interpreten com a producte d’una tectònica de microplaques, que implicava la deformació de totes les àrees emergides en les fases de plegament, amb una escorça oceànica en què hi havia roques pròpies d’una escorça i d’un mantell més calents (komatiites).
Els cinturons proterozoics s’anomenen cinturons mòbils i també tenen característiques exclusives. En primer lloc podem parlar que aquests cinturons orogènics presenten un metamofisme generalitzat i intens (mentre que a l’Arqueà el metamorfisme és intens en els gneissos granulítics però no en els cinturons de roques verdes). Hi ha extenses àrees de deformacions intracratòniques, és a dir que es tornen a deformar terrenys que corresponen a l’Arquà o al Proterozoic més antic. I, en general, el que podem observar en els cinturons proterozoics és un trànsit cap a una tectònica de plaques més actualista, és a dir que cada vegada s’assemblen més als cinturons orogènics fanerozoics i menys als cinturons arqueans. Això és pot constatar amb la desaparició progressiva de les komatiites i les BIF, amb que els marbres és van fent més freqüents (els marbres es formen pel metamorfisme de les roques calcàries, que a la vegada es formen principalment per l’acumulació de restes calcàries d’organismes) i apareixen les primeres ofiolites clares. Com a característiques exclusives del cinturons proterozoics podem parlar de l’aparició de les anortosites (roques plutòniques formades principalment per la plagiòclasi anortita, i que es creen per flotació d’aquest mineral en una cambra magmàtica de quimisme peculiar i poca agitació), així com també els granits rapaquivi (que presenten una textura característica). Això ens indica que al Proterozoic es donaren condicions especials que no s’han repetit al llarg de la història de la Terra.
