Blog d’en Damià Crespí

Segons he pogut llegir a la premsa el govern i l’oposició han arribat a un acord per tancà la crisi que afectava al país des de finals de l’any passat. Esperem que els governants d’aquest bell país tenguin la capacitat de mantenir-lo en pau i que es pugui restablir la situació d’abans dels disturbis. No ha estat fàcil, però hi ha hagut mediadors de gran pes (l’exsecretari de l’ONU Kofi Annan, el president tanzà, Jakaya Kikwetei, l’expresident del mateix país, Benjamin Mkapa). S’ha de dir que l’ONU no està disposada a que el caos invadeixi el país amb més possibilitats d’avançar de l’Àfrica subsahariana, ni Tanzània tampoc es pot permetre tenir el país veí en crisi ja que també els perjudica a ells, a més que els disturbis es podrien extendre al seu país.
Esperem que aquesta notícia suposi l’inici per a la millora d’aquest país.

A Mombasa, i en general a les costes de l’est d’Àfrica, els esculls coral·lins són sistemes que es poden trobar avui en dia. Quan parlam de costes càlides amb fauna tropical no parlam del passat sinó del present i això no té res d’extrany ja que ens trobam molt a prop de l’equador.

Mostra un mapa més gran

En aquesta zona podem destacar dues coses d’interès geològic, en primer lloc destacaria el procés actual i en segon lloc les roques calcàries d’escull que ens donen informació sobre processos esdivinguts durant el Quaternari. Quan als processos actuals trobam una típica platja tropical de l’est d’Àfrica, a una distància d’uns 700 m hi ha un escull coral·lí que té la funció de protegir la platja (principal atractiu turístic d’aquesta zona) i restringeix una franja marina propera a la costa. Per anomenar aquesta zona restringida es sol utilitzar el terme anglosaxó de lagoon. En els lagoons quaternaris solem trobar abundància d’algues calcàries del gènere Halimeda (ARTHURTON, 2003).

Les variacions del nivell de la mar han estat com en tota la resta dels oceans durant el Quaternari i això es tradueix en l’aparició de terrasses, per sobre del nivell de la mar actual (en els interglacials) i per sota (en els períodes glacials). Aquestes terrasses no són més que nivells de situació dels esculls pleistocènics (del Quaternari més antic que fa 10.000 anys). Aquests esculls també s’han pogut erosionar en etapes de davallada posterior del nivell de la mar (ARTHURTON, 2003). Però hi ha una altra peculiaritat que pot fer especial la costa de Kenya i és el seu control tectònic. Si miram la línia de costa veurem que al sud de Kenya aquesta és molt rectilínia, cosa que ens pot indicar un possible control tectònic. Segons sembla aquest control tectònic i la seva activitat quaternària poden haver condicionat l’esgraonament dels esculls quaternaris (ABOUDA, 2002).

Pel que he pogut llegir la fauna no varia notablement (o almenys no varia així com ho fa a Mallorca, en què en els interglacials pot aparèixer fauna càlida com la que actualment es troba a les costes de l’Àfrica occidental) però sí que es tradueix en un esgraonament visible en el paisatge. Les fotos que present són d’un aquests esgraonaments, situat prop de la platja de Diani Beach al sud de Mombasa, que per la. Poden veure’s calcàries d’escull coral·lí, així com també es poden apreciar alguns coralls. Per la seva proximitat a la mar i per la poca alçada podria ser un escull de finals del Pleistocè o de començament de l’Holocè (ABOUDA, 2002; ARTHURTON, 2003).

Les roques aflorants són calcàries i calcarenites que presenten una textura granular amb coralls i altres fòssils abundants.

Alguns afloraments de Quaternari apareixen a la mateixa platja i s’hi poden trobar emanacions d’aigua dolça (ARTHURTON, 2003). La circulació de les aigües meteròriques és la produeix la porositat per dissolució que pot apreciar-se en la foto 3, cosa que no és gens estranya ja que l’aragonita dels coralls és més soluble que la calcita, cosa que facilitat la seva dissolució.

BIBLIOGRAFIA

ABUODHA, P.A.W. (2002) “Geomorphology of the Kenyan coast: Not as a Result of Sea-level Change alone” In The impact of sea-level change past, present, future : proceedings of the INQUA Commission on the Holocene Workshop in Inhaca, Mozambique, November 4-8, 2002 / [org.] Ministério dos Recursos Minerais e Energia. Direcção Geral de Geologia ; editors Fátima Momade, Mussa Achimo, Sylvi Haldorsen ; collaborator Lopo Vasconcelos. - Maputo : Direcção Geral de Geologia, 2004. - p. 2-7

ARTHURTON, R. (2003) “The Fringing Reef Coast of Eastern Africa-Present Processes in Their Long-term Context”. Western Indian Ocean J. Mar. Sci. Vol 2, No.1, pp. 1-13.

Podria haver parlat del Kilimanjaro quan vaig parlar de la fossa del Rift ja que aquesta es troba a poca distància del volcà (podeu desplaçar la imatge de satèl·lit cap a l’oest per provar de trobar-lo), de fet la seva activitat volcànica està relacionada amb l’aixamplament de la fossa del Rift. Vaig pensar però que tant el mont Kenya com el Kilimanjaro eren prou importants per parlar-ne en un espai propi, ja que les dues són muntanyes mítiques (per als habitants de la zona i pels que no ho són).

Imatge de satèl·lit extreta del Google maps del Kilimanjaro i del parc d’Amboseli.

Mostra un mapa més gran
Per ampliar la informació d’un dels punts senyalats al mapa pitjau-lo.

El nom de Kilimanjaro prové del seu nom swahili que és Kilima Njaro que vol dir la muntanya resplendent, altres noms que rep la muntanya són Kilima Dscharo i Oldoinyo Oibor (que en masai vol dir la muntanya blanca). Conten les llegendes locals que és la morada dels déus i que aquests castiguen les persones que hi volen arribar paralitzant-los els braços i les cames i tallant-los els dits (que no és més que una manera de descriure els simptomes de la congelació).

Des del punt de vista geològic el Kilimanjaro és un estratovolcà de 5895 m d’alçada, cosa que el fa la muntanya més alta d’Àfrica. Encara que es troba a Tanzània (país que no he visitat) ofereix magnífiques vistes des de Kenya (més concretament des del conegut parc d’Amboseli). Aquest volcà té una forma complexa i pot dir-se grosso modo que està contituït per tres cons volcànics: el central és el més prominent i s’anomena Kibo, al centre té tres cràters concèntrics, el seu cim és l’Uhuru; el con més oriental és el Mawenzi i està molt erosionat de forma que el cim té una morfologia piramidal; el més occidental és el Shira que presenta una zona plana a la base que s’ha interpretat com una caldera omplida de lava. També hi ha nombrosos cons satèl·lits. Quan a la naturalesa de les laves del Kilimanjaro aquestes estan formades per basalts i fonolites, també podem trobar roques piroclàstiques (que formen el cim del mont Kibo) i alguns dics de pòrfirs.

Segons sembla el Kilimanjaro és un volcà recent, que es començà a formar no fa més d’un milió d’anys, el mont Kibo seria el con més modern. Encara que no es coneix activitat volcànica històrica, sí que hi ha activitat fumaròlica, especialment als cràters del mont Kibo.

Un altre dels trets geològics més destacables del Kilimanjaro és el glaciarisme. Les glaceres del Kilimanjaro arribaren, en l’època del seu màxim, fins als 4000 m d’alçada com ho testimonien les morenes terminals d’aquesta alçada. Actualment les glaceres del Kilimanjaro es troben en regressió degut a efectes del canvi climàtic (augment de temperatures o manca de precipitacions). Encara fa uns 100 anys, quan els anglesos colonitzaren Kenya hi havia una glacera de casquet al cim, que cobria una extensió considerable. Ara en queda poc d’aquesta glacera i s’estima que s’ha reduït en un 75% des del 1912. Si la situació no canvia haurà desaparegut en poques dècades. Podeu ampliar la imatge del satèl·lit i veureu la poca quantitat de gel que hi ha prop del cim del con central, no té res a veure amb les famoses neus del Kilimanjaro que ens parlava Hemingway.

Una altra de les característiques remarcables del Kilimanjaro és la quantitat de barrancs encaixats que es troben als seus vessants. Fixau-vos com els barrancs, formats per torrents, enllacen amb valls d’origen glaciar.

Quan als elements antròpics del paisatge podeu mirar com la vegetació arbòria dels vessants del Kilimanjaro van passant a terres de cultiu a les zones més baixes.

No puc deixar de mencionar el parc d’Amboseli a Kenya que, a part d’oferir vistes esplèndides del Kilimanjaro també és un lloc privilegiat quant a la fauna. Resulta paradoxal que en ambient aparentment tan desèrtic com és el parc d’Amboseli hi hagi tanta fauna (especialment elefants, zebres i lleons). Aquesta abundància de fauna es deu a la presència de rius que provenen de la muntanya i que duen les seves aigües fins a la savana. En el parc d’Amboseli hi ha un llac temporal, sec gran part de l’any, podeu veure’l ampliant la imatge en el punt marcat en el mapa, veureu algunes zones on encara hi ha un poc d’aigua, la major part del llac (que té una forma allargada nord sud) aixut i els rius que mantenen la vegetació de les seves vores (i la fauna del parc). Els materials que es troben al parc són quaternaris i provenen dels sediements aportats pels rius i sedimentats en el llac temporal.

PÀGINES WEB

http://volcano.und.norak.edu/vwdocs/volc_images/img_kilimanjaro.html

http://www.hoopoe.com/kilimanjaro%20-%20Key%20Info%20and%facts.htm

http://www.kilimanjaro.cc/glacial-recession.htm

http://www.kilimanjaro.cc/kgeology.htm

El Rift Valley és una de les zones que presenten més interès geològic de Kenya, almenys per a mi. Aquesta vall és un crull immens de la Terra, format per l’enfonsament produït per nombroses falles normals. Podem dir que és una zona de fractura incipient de la Placa Africana. El Rift Valley africà comença a Djibuti i arriba fins a Moçambic. Al nord de Kenya es divideix en dues branques una discorre pel centre del país i l’altra és més occidental. Al centre de la fossa del Rift es troben nombrosos llacs, molts de forma allargada degut a la seva gènesi, entre ells el famós llac Turkana on es troben alguns dels fòssils d’homínids més antics del món.

La fossa del Rift es començà a formar al Miocè inferior, amb els volcans centrals, durant el Miocè superior l’activitat volcànica fou amb volcans fisurals (especialment a les parts centrals), amb erupcions de fonolites (a més de nefelinites i basalts). Durant el Pliocè, l’activitat volcànica fou essencialment de traquites i ignimbrites traquítiques, però a partir de Miocè la separació tectònica de la fossa del Rift ha estat molt limitada.

Mostra un mapa més gran

Vall del Rift de Kenya. Si voleu ampliar la informació d’algun punt el podeu pitjar al mapa.

Alguns dels punts de més interès senyalitzats al mapa són:

El llac Nakuru, proper a la ciutat del mateix nom i que ara està, desgraciadament, d’actualitat pels disturbis ocasionat per la situació política actual al país. És molt conegut per les extenses colònies de flamencs i altres aus (ocasionalment han desaparegut o s’han vist disminuïdes, s’atribueix a la contaminació per metalls pensats). Es troba al centre de la fossa del Rift.

Llac Naivasha, on els disturbis han estat d’una violència inusual. És un dels pocs llacs d’aigües dolces de la zona, cosa que ens indica que la majoria de llacs funcionen com a conques endorreiques (l’aigua arriba pels rius o per l’escorrentia, però surt només gràcies a l’evaporació). És conegut per la presència de nombroses aus i pels hipopòtams (també hi ha fauna de girafes i d’antílops aquàtics). Al sud hi ha una zona volcànica remarcable (parc natural de Hell’s Gate, o de la port de l’infern).

Tant al voltant del llac Naivasha com del Nakuru es poden veure clarament les falles normals, algunes amb escarpaments importants (com el responsable de l’aparició de les cascades Thomson o Nyahururu, amb un salt de 70 m). Al bloc aixecat més oriental hi trobam la serra dels monts Aberdares, remarcable per la seva abundant vegetació, per la pluviometria elevada i per la presència de fauna molt estesa. Pot dir-se que és una autèntica selva (com a les pel·lícules).

Alguns dels volcans més importants situats en aquesta zona de la fossa del Rift són:

El Longonot, estratovolcà de 2776 m d’alçada, que presenta una caldera de 8×12 km, i un con que presenta un cràter de 1,8 km de diàmetre. També hi ha cons satèl·lits (alguns de piroclasts). Els habitants de la regió (els masais) tenen record de l’erupció que ha deixat una colada de lava al flanc N i que es produí al segle XIX, destaca a la imatge del Google maps per la seva coloració negre, cosa que ens indica que no ha estat alterada ni colonitzada per la vegetació. Una altra colada d’aspecte recent (també negre) pot veure’s al sud oest.

Els badlands d’Elmenteita, es troben a prop del llac Elmenteita. Formen una àrea de cons piroclàstics i colades de lava de diverses edats, principalment holocènics (de menys de 10.000 anys d’antiguitat), segons Thomson i Dobson (1963).

Suswa, és un volcà complex, que la part basal és d’escut i la superior d’estratovolcà. Presenta una caldera de 8×12 km. Superposat es troba el con format per laves fonolítiques i traquítiques, que s’anomena Oldoinyo Onyoke (la muntanya vermella). El cràter major del cim està truncat al nord per un graben inusual en forma d’anell de 5 km de diàmetre que isola un bloc circular que es veié envoltat de laves en una etapa eruptiva, formant una illa enmig d’una mar de lava. Hi ha colades produïdes per erupcions d’aspecte recent en cons satèl·lits.

Mont Kenya, és la muntanya que dóna nom al país i la segona elevació d’Àfrica (5199 m) després del Kilimanjaro. Encara que sigui més baix és bastant més difícil el seu ascens que el del Kilimanjaro. En la imatge satèl·lit del Google maps podem veure una zona central amb glaceres i amb poca o nul·la vegetació, una zona més externa de vegetació autòctona boscosa (destaca per la seva coloració verd fosca). En aquesta zona hi podem trobar (especialment al vessant nord) boscos de Juniperus procea que donen a aquesta zona un aspecte alpí, molt poc africà. En zones més baixes hi trobam vegetació de coloració verd clar, que estan ocupats per camps de cultiu. Segons el poble kikuiu, habitants d’aquesta zona, al mont Kenya hi ha la morada de Déu (ngai, pels kikuius).

El mont Kenya és un estratovolcà que presenta un con de 120 km de diàmetre a la base. L’etapa eruptiva principal es situa entre els 3,1 i els 2,6 milions d’anys abans del present (és a dir durant el Pliocè). Originalment segurament feia més de 6000 m d’alçada però l’erosió ha eliminat una bona part de la muntanya). El puigs Batian (el més elevat) i Nelion (que representen déus masais) corresponen a antigues xemeneies de sienita nefelítica (observau-los a més augment i veureu el seu aspecte de doms granítics). Als vessants hi troban colades de diverses edats (pliocenes i quaternàries) i litologies (basalts, traquiandesites, traquites i fonolites). Al Google maps es poden veure cons satèl·lits (la majoria quaternaris).

Una altra cosa remarcable és la presència de glaceres prop del cim, totes en regressió, de les 18 inventariades al 1893 ja n’han desaparegut 7. A més hi ha nombroses manifestacions del glaciarisme quaternari: valls en U (visibles amb el Google maps), morenes glacials, pics glacials i sediments glaciolacustes.

PÀGINES WEB

Sobre vulcanisme, pàgina web de l’Smithsonian Institution:

http://www.volcano.si.edu

Sobre aspectes geològics del mont Kenya:

http://www.kilimanjaro.cc/mkgeolog.htm

Sobre el Rift Valley:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rift (en català)

Cartografia geològica de Kenya i del mont Kenya:

http://eusoils.jrc.it/esdb_archive/EuDASM

http://www.sigafrique.net (en francès)

La resta de pàgines web és en anglès.