Blog d’en Damià Crespí

En primer lloc s’ha de dir que és molt difícil administrar justícia, ja que els professionals d’aquesta (jutges, fiscals i advocats) s’han de regir per les lleis vigents i s’ha d’intentar complaure les parts implicades perjudicant el mínim possible. Per això existeix la presumpció d’innocència, ja que la justícia no hauria d’actuar en contra dels ciutadans sinó a favor. Als polítics, a més, se’ls ha de pressuposar que actuen a favor dels ciutadans ja que han estat triats pel poble. Per això, fa tan mal jutjar un polític, i més encara jutjar-lo per aquelles actuacions que va fer quan estava exercint en al càrrec pel que fou elegit. Només d’aquesta manera podem entendre les sentències absolutòries que moltes vegades es donen en els casos en que es jutgen alguns polítics.

El cas cavallistes és un exemple clar d’aquest tipus de sentència, es veié clarament que alguns batles i altres alts càrrecs polítics varen firmar uns papers falsos per afavorir els interessos particulars d’un company de partit. Es difícil fer pagar una actuació com aquesta amb les limitacions que imposa la justícia, però no es pot negar que hi hagué una falta de negligència, a més d’un ús fraudulent d’una posició de poder. N’Aznar també mentia quan negava que els atemptats de Madrid fossin produïts pel terrorisme islàmic i no fossin cosa d’ETA, i encara que no fou jutjat fa fer perdre les eleccions al seu partit. Esper que aquestes actuacions d’abús del poder es reflecteixin en l’actuació dels ciutadans, que són els que poden decidir qui ens governa, ja que la justícia té les mans fermades.

El pitjor però d’una sentència absolutòria és que crea una mala imatge. Dóna la impressió que hi ha dos sedassos, un pels ciutadans normals i l’altra pels polítics. Com a exemple us pos aquesta vinyeta que sortí publicada al Diario de Mallorca.

Antònia Ordinas, l’acusada de corrupció que guardava els doblers arreplegats en una llauna de Cola Cao enterrada al seu jardí, ens ha sorprès dient que escriuria un llibre titulat “La cançó del Cola Cao” i en què explicaria les seves vivències en aquests afers. Potser aquestes coses ja no m’haurien de sorprendre, ja que vivim en un país en què els màxims responsables de corrupció surten per la televisió, mostrant-se com a pares responsables i incapaços de llevar un cèntim a ningú. Potser la forma d’actuar d’Ordinas no s’allunya tant de la dels Roldán, Julián Muñoz i altres aus de rapinya que ens roben els nostres dobles i llavors tenen la santa barra de fregar-mos-ho per la cara, però potser no sé viure en el nostre temps, en què aquestes coses es viuen amb alegria i encara acaben convertits en estrelles mediàtiques.

Fa unes setmanes el batle de Campos, el senyor Guillem Ginard, manifestava que econòmicament el Trenc era una desgràcia. Personalment pens que els mallorquins de finals del segle XX i començament del XXI ens hem comportat com aquells senyors d’un temps que havien de vendre el seu patrimoni per poder seguir vivint en les condicions de riquesa i malbaratament a què estaven acostumats. Podien seguir vivint en el luxe, però cada vegada tenien menys patrimoni. Així ens estam comportant els mallorquins, venem el nostre patrimoni (territorial, cultural i natural) per poder seguir fent-nos la il.lusió que tenim una economia forta que ens permet viure en el luxe.

Realment, si venem el nostre patrimoni natural (com és el cas d’una platja relativament verge com el Trenc o el seu entorn, com són els camps de golf de sa Vinyola, son Baco i la Font Santa) potser tendrem doblers per gaudir d’una breu temporada en què podrem viure a cos de rei, però haurem perdut un patrimoni (natural) que ja no recuperarem.

L’única opció per poder mantenir una economia forta és mantenir el patrimoni i saber-ne treure beneficis sense malgastar-lo. La sostenibilitat és l’única via per a un  futur fort i estable, no hi ha alternatives si no volem renunciar a tenir un futur.