Tristesa, reflexions sobre el desenvolupament sostenible (I)
El tema d’avui és una reflexió sobre una notícia apareguda recentment a diversos mitjans de comunicació, es pot resumir de la següent manera:
“Degut a la crisi, disminueixen les emissions de CO2 al món”
Sempre he cregut que una les nostres millors armes és la intel·ligència i que, tard o d’hora, ens donarem compte del que passa i del que hem de fer per evitar una catàstrofe natural a nivell mundials. Els simptomes són clars. L’augment de la temperatura global és pot comparar a una febre, ens indica que qualque cosa no va bé; i n’hi ha d’altres encara molt més clars (la contaminació, el forat de capa d0zó i la pèrdua de biodiversitat són simptomes claríssims de problemes ambientals gravíssims a escala planetària).
No pens que els humans canviem per generositat, o per voler fer les coses bé. No crec que l’egoïsme humà sigui mal d’evitar. Però crec que hi ha una cosa que inevitablement ens ha de fer actuar d’una altra manera, i aquesta és basa en el fet que som animals, criatures que encara no han sortit del seu primitivisme, i és l’instint de supervivència. Potser no tothom ho veu tan clar com ho veig ara, però hem de canviar, no per preservar el nostre patrimoni natural, ni per voler fer les coses bé, sinó perquè el que es juga és la nostra supervivència.
Per això em va tanta llàstima veure que no és un canvi d’actitud el que redueix les emissions de CO2 sinó la crisi. Hauríem de canviar la nostra manera de fer les coses, els símptomes són clars, la malaltia ja ha començat, quan abans actuem, abans ens curarem i les conseqüències per tots seran menys greus.
Benedixitque illis Deus, et ait: Crescite et multiplicamini, et replete terram, et subiicite eam, et dominamini piscibus maris, et volatilibus caeli, et universis animantibus, quae moventur super terram.
(Gen. 1, 28)
P.S. Ara ja hem crescut, encara ens queda dominar el món.
