Blog d’en Damià Crespí

A Mombasa, i en general a les costes de l’est d’Àfrica, els esculls coral·lins són sistemes que es poden trobar avui en dia. Quan parlam de costes càlides amb fauna tropical no parlam del passat sinó del present i això no té res d’extrany ja que ens trobam molt a prop de l’equador.

Mostra un mapa més gran

En aquesta zona podem destacar dues coses d’interès geològic, en primer lloc destacaria el procés actual i en segon lloc les roques calcàries d’escull que ens donen informació sobre processos esdivinguts durant el Quaternari. Quan als processos actuals trobam una típica platja tropical de l’est d’Àfrica, a una distància d’uns 700 m hi ha un escull coral·lí que té la funció de protegir la platja (principal atractiu turístic d’aquesta zona) i restringeix una franja marina propera a la costa. Per anomenar aquesta zona restringida es sol utilitzar el terme anglosaxó de lagoon. En els lagoons quaternaris solem trobar abundància d’algues calcàries del gènere Halimeda (ARTHURTON, 2003).

Les variacions del nivell de la mar han estat com en tota la resta dels oceans durant el Quaternari i això es tradueix en l’aparició de terrasses, per sobre del nivell de la mar actual (en els interglacials) i per sota (en els períodes glacials). Aquestes terrasses no són més que nivells de situació dels esculls pleistocènics (del Quaternari més antic que fa 10.000 anys). Aquests esculls també s’han pogut erosionar en etapes de davallada posterior del nivell de la mar (ARTHURTON, 2003). Però hi ha una altra peculiaritat que pot fer especial la costa de Kenya i és el seu control tectònic. Si miram la línia de costa veurem que al sud de Kenya aquesta és molt rectilínia, cosa que ens pot indicar un possible control tectònic. Segons sembla aquest control tectònic i la seva activitat quaternària poden haver condicionat l’esgraonament dels esculls quaternaris (ABOUDA, 2002).

Pel que he pogut llegir la fauna no varia notablement (o almenys no varia així com ho fa a Mallorca, en què en els interglacials pot aparèixer fauna càlida com la que actualment es troba a les costes de l’Àfrica occidental) però sí que es tradueix en un esgraonament visible en el paisatge. Les fotos que present són d’un aquests esgraonaments, situat prop de la platja de Diani Beach al sud de Mombasa, que per la. Poden veure’s calcàries d’escull coral·lí, així com també es poden apreciar alguns coralls. Per la seva proximitat a la mar i per la poca alçada podria ser un escull de finals del Pleistocè o de començament de l’Holocè (ABOUDA, 2002; ARTHURTON, 2003).

Les roques aflorants són calcàries i calcarenites que presenten una textura granular amb coralls i altres fòssils abundants.

Alguns afloraments de Quaternari apareixen a la mateixa platja i s’hi poden trobar emanacions d’aigua dolça (ARTHURTON, 2003). La circulació de les aigües meteròriques és la produeix la porositat per dissolució que pot apreciar-se en la foto 3, cosa que no és gens estranya ja que l’aragonita dels coralls és més soluble que la calcita, cosa que facilitat la seva dissolució.

BIBLIOGRAFIA

ABUODHA, P.A.W. (2002) “Geomorphology of the Kenyan coast: Not as a Result of Sea-level Change alone” In The impact of sea-level change past, present, future : proceedings of the INQUA Commission on the Holocene Workshop in Inhaca, Mozambique, November 4-8, 2002 / [org.] Ministério dos Recursos Minerais e Energia. Direcção Geral de Geologia ; editors Fátima Momade, Mussa Achimo, Sylvi Haldorsen ; collaborator Lopo Vasconcelos. - Maputo : Direcção Geral de Geologia, 2004. - p. 2-7

ARTHURTON, R. (2003) “The Fringing Reef Coast of Eastern Africa-Present Processes in Their Long-term Context”. Western Indian Ocean J. Mar. Sci. Vol 2, No.1, pp. 1-13.

Podria haver parlat del Kilimanjaro quan vaig parlar de la fossa del Rift ja que aquesta es troba a poca distància del volcà (podeu desplaçar la imatge de satèl·lit cap a l’oest per provar de trobar-lo), de fet la seva activitat volcànica està relacionada amb l’aixamplament de la fossa del Rift. Vaig pensar però que tant el mont Kenya com el Kilimanjaro eren prou importants per parlar-ne en un espai propi, ja que les dues són muntanyes mítiques (per als habitants de la zona i pels que no ho són).

Imatge de satèl·lit extreta del Google maps del Kilimanjaro i del parc d’Amboseli.

Mostra un mapa més gran
Per ampliar la informació d’un dels punts senyalats al mapa pitjau-lo.

El nom de Kilimanjaro prové del seu nom swahili que és Kilima Njaro que vol dir la muntanya resplendent, altres noms que rep la muntanya són Kilima Dscharo i Oldoinyo Oibor (que en masai vol dir la muntanya blanca). Conten les llegendes locals que és la morada dels déus i que aquests castiguen les persones que hi volen arribar paralitzant-los els braços i les cames i tallant-los els dits (que no és més que una manera de descriure els simptomes de la congelació).

Des del punt de vista geològic el Kilimanjaro és un estratovolcà de 5895 m d’alçada, cosa que el fa la muntanya més alta d’Àfrica. Encara que es troba a Tanzània (país que no he visitat) ofereix magnífiques vistes des de Kenya (més concretament des del conegut parc d’Amboseli). Aquest volcà té una forma complexa i pot dir-se grosso modo que està contituït per tres cons volcànics: el central és el més prominent i s’anomena Kibo, al centre té tres cràters concèntrics, el seu cim és l’Uhuru; el con més oriental és el Mawenzi i està molt erosionat de forma que el cim té una morfologia piramidal; el més occidental és el Shira que presenta una zona plana a la base que s’ha interpretat com una caldera omplida de lava. També hi ha nombrosos cons satèl·lits. Quan a la naturalesa de les laves del Kilimanjaro aquestes estan formades per basalts i fonolites, també podem trobar roques piroclàstiques (que formen el cim del mont Kibo) i alguns dics de pòrfirs.

Segons sembla el Kilimanjaro és un volcà recent, que es començà a formar no fa més d’un milió d’anys, el mont Kibo seria el con més modern. Encara que no es coneix activitat volcànica històrica, sí que hi ha activitat fumaròlica, especialment als cràters del mont Kibo.

Un altre dels trets geològics més destacables del Kilimanjaro és el glaciarisme. Les glaceres del Kilimanjaro arribaren, en l’època del seu màxim, fins als 4000 m d’alçada com ho testimonien les morenes terminals d’aquesta alçada. Actualment les glaceres del Kilimanjaro es troben en regressió degut a efectes del canvi climàtic (augment de temperatures o manca de precipitacions). Encara fa uns 100 anys, quan els anglesos colonitzaren Kenya hi havia una glacera de casquet al cim, que cobria una extensió considerable. Ara en queda poc d’aquesta glacera i s’estima que s’ha reduït en un 75% des del 1912. Si la situació no canvia haurà desaparegut en poques dècades. Podeu ampliar la imatge del satèl·lit i veureu la poca quantitat de gel que hi ha prop del cim del con central, no té res a veure amb les famoses neus del Kilimanjaro que ens parlava Hemingway.

Una altra de les característiques remarcables del Kilimanjaro és la quantitat de barrancs encaixats que es troben als seus vessants. Fixau-vos com els barrancs, formats per torrents, enllacen amb valls d’origen glaciar.

Quan als elements antròpics del paisatge podeu mirar com la vegetació arbòria dels vessants del Kilimanjaro van passant a terres de cultiu a les zones més baixes.

No puc deixar de mencionar el parc d’Amboseli a Kenya que, a part d’oferir vistes esplèndides del Kilimanjaro també és un lloc privilegiat quant a la fauna. Resulta paradoxal que en ambient aparentment tan desèrtic com és el parc d’Amboseli hi hagi tanta fauna (especialment elefants, zebres i lleons). Aquesta abundància de fauna es deu a la presència de rius que provenen de la muntanya i que duen les seves aigües fins a la savana. En el parc d’Amboseli hi ha un llac temporal, sec gran part de l’any, podeu veure’l ampliant la imatge en el punt marcat en el mapa, veureu algunes zones on encara hi ha un poc d’aigua, la major part del llac (que té una forma allargada nord sud) aixut i els rius que mantenen la vegetació de les seves vores (i la fauna del parc). Els materials que es troben al parc són quaternaris i provenen dels sediements aportats pels rius i sedimentats en el llac temporal.

PÀGINES WEB

http://volcano.und.norak.edu/vwdocs/volc_images/img_kilimanjaro.html

http://www.hoopoe.com/kilimanjaro%20-%20Key%20Info%20and%facts.htm

http://www.kilimanjaro.cc/glacial-recession.htm

http://www.kilimanjaro.cc/kgeology.htm

El Rift Valley és una de les zones que presenten més interès geològic de Kenya, almenys per a mi. Aquesta vall és un crull immens de la Terra, format per l’enfonsament produït per nombroses falles normals. Podem dir que és una zona de fractura incipient de la Placa Africana. El Rift Valley africà comença a Djibuti i arriba fins a Moçambic. Al nord de Kenya es divideix en dues branques una discorre pel centre del país i l’altra és més occidental. Al centre de la fossa del Rift es troben nombrosos llacs, molts de forma allargada degut a la seva gènesi, entre ells el famós llac Turkana on es troben alguns dels fòssils d’homínids més antics del món.

La fossa del Rift es començà a formar al Miocè inferior, amb els volcans centrals, durant el Miocè superior l’activitat volcànica fou amb volcans fisurals (especialment a les parts centrals), amb erupcions de fonolites (a més de nefelinites i basalts). Durant el Pliocè, l’activitat volcànica fou essencialment de traquites i ignimbrites traquítiques, però a partir de Miocè la separació tectònica de la fossa del Rift ha estat molt limitada.

Mostra un mapa més gran

Vall del Rift de Kenya. Si voleu ampliar la informació d’algun punt el podeu pitjar al mapa.

Alguns dels punts de més interès senyalitzats al mapa són:

El llac Nakuru, proper a la ciutat del mateix nom i que ara està, desgraciadament, d’actualitat pels disturbis ocasionat per la situació política actual al país. És molt conegut per les extenses colònies de flamencs i altres aus (ocasionalment han desaparegut o s’han vist disminuïdes, s’atribueix a la contaminació per metalls pensats). Es troba al centre de la fossa del Rift.

Llac Naivasha, on els disturbis han estat d’una violència inusual. És un dels pocs llacs d’aigües dolces de la zona, cosa que ens indica que la majoria de llacs funcionen com a conques endorreiques (l’aigua arriba pels rius o per l’escorrentia, però surt només gràcies a l’evaporació). És conegut per la presència de nombroses aus i pels hipopòtams (també hi ha fauna de girafes i d’antílops aquàtics). Al sud hi ha una zona volcànica remarcable (parc natural de Hell’s Gate, o de la port de l’infern).

Tant al voltant del llac Naivasha com del Nakuru es poden veure clarament les falles normals, algunes amb escarpaments importants (com el responsable de l’aparició de les cascades Thomson o Nyahururu, amb un salt de 70 m). Al bloc aixecat més oriental hi trobam la serra dels monts Aberdares, remarcable per la seva abundant vegetació, per la pluviometria elevada i per la presència de fauna molt estesa. Pot dir-se que és una autèntica selva (com a les pel·lícules).

Alguns dels volcans més importants situats en aquesta zona de la fossa del Rift són:

El Longonot, estratovolcà de 2776 m d’alçada, que presenta una caldera de 8×12 km, i un con que presenta un cràter de 1,8 km de diàmetre. També hi ha cons satèl·lits (alguns de piroclasts). Els habitants de la regió (els masais) tenen record de l’erupció que ha deixat una colada de lava al flanc N i que es produí al segle XIX, destaca a la imatge del Google maps per la seva coloració negre, cosa que ens indica que no ha estat alterada ni colonitzada per la vegetació. Una altra colada d’aspecte recent (també negre) pot veure’s al sud oest.

Els badlands d’Elmenteita, es troben a prop del llac Elmenteita. Formen una àrea de cons piroclàstics i colades de lava de diverses edats, principalment holocènics (de menys de 10.000 anys d’antiguitat), segons Thomson i Dobson (1963).

Suswa, és un volcà complex, que la part basal és d’escut i la superior d’estratovolcà. Presenta una caldera de 8×12 km. Superposat es troba el con format per laves fonolítiques i traquítiques, que s’anomena Oldoinyo Onyoke (la muntanya vermella). El cràter major del cim està truncat al nord per un graben inusual en forma d’anell de 5 km de diàmetre que isola un bloc circular que es veié envoltat de laves en una etapa eruptiva, formant una illa enmig d’una mar de lava. Hi ha colades produïdes per erupcions d’aspecte recent en cons satèl·lits.

Mont Kenya, és la muntanya que dóna nom al país i la segona elevació d’Àfrica (5199 m) després del Kilimanjaro. Encara que sigui més baix és bastant més difícil el seu ascens que el del Kilimanjaro. En la imatge satèl·lit del Google maps podem veure una zona central amb glaceres i amb poca o nul·la vegetació, una zona més externa de vegetació autòctona boscosa (destaca per la seva coloració verd fosca). En aquesta zona hi podem trobar (especialment al vessant nord) boscos de Juniperus procea que donen a aquesta zona un aspecte alpí, molt poc africà. En zones més baixes hi trobam vegetació de coloració verd clar, que estan ocupats per camps de cultiu. Segons el poble kikuiu, habitants d’aquesta zona, al mont Kenya hi ha la morada de Déu (ngai, pels kikuius).

El mont Kenya és un estratovolcà que presenta un con de 120 km de diàmetre a la base. L’etapa eruptiva principal es situa entre els 3,1 i els 2,6 milions d’anys abans del present (és a dir durant el Pliocè). Originalment segurament feia més de 6000 m d’alçada però l’erosió ha eliminat una bona part de la muntanya). El puigs Batian (el més elevat) i Nelion (que representen déus masais) corresponen a antigues xemeneies de sienita nefelítica (observau-los a més augment i veureu el seu aspecte de doms granítics). Als vessants hi troban colades de diverses edats (pliocenes i quaternàries) i litologies (basalts, traquiandesites, traquites i fonolites). Al Google maps es poden veure cons satèl·lits (la majoria quaternaris).

Una altra cosa remarcable és la presència de glaceres prop del cim, totes en regressió, de les 18 inventariades al 1893 ja n’han desaparegut 7. A més hi ha nombroses manifestacions del glaciarisme quaternari: valls en U (visibles amb el Google maps), morenes glacials, pics glacials i sediments glaciolacustes.

PÀGINES WEB

Sobre vulcanisme, pàgina web de l’Smithsonian Institution:

http://www.volcano.si.edu

Sobre aspectes geològics del mont Kenya:

http://www.kilimanjaro.cc/mkgeolog.htm

Sobre el Rift Valley:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rift (en català)

Cartografia geològica de Kenya i del mont Kenya:

http://eusoils.jrc.it/esdb_archive/EuDASM

http://www.sigafrique.net (en francès)

La resta de pàgines web és en anglès.

El parc de Tsavo és el més extens de Kenya (21.038 km², compari’s amb Mallorca que en té 3.640 km²). Malgrat que ha estat molt castigat per la caça furtiva encara manté una de les poblacions d’elefants més grans d’Àfrica. Entre la nombrosa fauna (búfals, zebres, gerenuks, ímpales, etc.) destaquen els lleons famosos per la seva ferocitat (mataren nombrosos treballadors de la línia fèrria Mombasa-Uganda, fa més de 100 anys) i perquè els mascles tenen una cabellera poc poblada (de fet els lleons que produïren estralls entre els treballadors de la línia fèrria eren dos mascles sense cabellera). Administrativament aquest parc està dividit en dos (Tsavo Est i Tsavo Oest), separats per la carretera que uneix Mombasa amb Nairobi. Des del punt de vista geològic aquesta zona és bastant interessant. Ens trobam al mig del cinturó de roques metamòrfiques de Moçambic, format durant l’orogènia panafricana (a finals del Proterozoic). També hi ha algunes roques volcàniques bastant interessants.

Mapa de satèl·lit de la zona del parc de Tsavo (segons Google maps).

Mostra un mapa més gran
Per ampliar la informació d’un punt, pitjau-lo al mapa.

Si observam aquesta zona, podrem apreciar una cosa que ja havíem vist a la zona de Samburu. El paisatge se’ns presenta com una zona aplanada, amb petits turons que sobresurten de la plana, i que tenen una marcada tendència a tenir una estructura alineada en la direcció nord oest-sud est. Com ja hem comentat pel cas de Samburu, es podria pensar a primera vista que aquesta alineació correspon a una disposició vertical de materials estratificats, cosa que és falsa. En realitat aquesta alineació correspon a la intensa deformació que han sofert aquest materials durant l’orogènia panafricana. Aquesta va tenir el seu màxim de deformació entre fa 845 milions d’anys i 715 milions d’anys (NYAMAI et al., 2003). Les datacions fetes amb el mètode de potassi-argó, ens donen una edat notablement inferior (entre 528 i 438 milions d’anys) que correspondrien a l’edat de refredament i aixecament (NYAMAI et al., 2003).

El paisatge en aquestes zones formades per materials proterozoics són presentar els típics inselbergs, en què les roques més resistents a l’erosió (principalment gneissos metasedimentaris, però també marbres, metagrauvaques, roques metavolcàniques, gneissos granítics, granulites i migmatites) formen turons, mentre que les més toves (esquistos metapelítics) es troben a les zones planes.

Segons WALLBRECHER et al. (2004) podem diferenciar quatre zones en l’àrea del parc de Tsavo:

1) Un marge continental passiu amb metapelites i marbres a Tsavo Est (també hi ha roques metavolcàniques, metagrauvaques, roques metavolcàniques i gneissos).

2) Una zona de convergència obliqua en roques que presenten les característiques de ser basalts MORB (basalts formats en les dorsals oceàniques, Mid-ocean Ridge Basalts en anglès) a Tsavo Oest.

3) Una zona amb metatonalites calcoalcalines a les Sagala Hills.

4) Un prisma d’acreció amb metapelites, marbres i algunes roques ultramàfiques formant un apilament d’encavalcaments, a les Taita Hills.

L’estructura geològica i la litologia suggereixen que al vessant nord est de les Taita Hills i entre aquestes i les Sagala Hills hi podria haver una zona de sutura (zona que ha separat dues plaques i que té la marca de ser en lloc on aquestes s’han unit a la col·lisió de plaques), anomenada Zona de Sutura de Voi. Segons BAUERNHOFER et al. (2003) en aquest indret hi podrien haver proves d’un cicle de Wilson (el cicle de Wilson, rep el nom de John Tuzo Wilson, geòleg canadenc que el proposà, segons el qual els continents es parteixen, es forma escorça oceànica entre ells, i llavors es tanquen, reagrupant-se en per les mateixes zones, aproximadament, en què s’havien trencat).

Una altra cosa interessant del Proterozoic d’aquesta zona és la zona de cisalla de Yatta (BAUERNHOFER et al., 2003), que discorreria pel mateix lloc on hi ha el Plateau de Yatta. És molt visible gràcies a la intensa deformació, patent per les alineacions nord oest-sud est de la zona del riu Athi. Té un moviment sinistre. S’ha de remarcar que ha estat activa posteriorment a la emanació de les laves de Yatta ja que hi ha fracturació que l’afecta.

El Plateau de Yatta sembla que es va formar per una colada fonolítica que procedeix del volcà Ol Doinyo Sabuk a uns 300 km al nord oest. Es formà durant el Miocè mitjà, fa entre 11 i 13,6 milions d’anys. Aquest es troba al sud est de la ciutat de Thika, prop de Nairobi. Encara que no sigui molt conegut l’Ol Doinyo Sabuk és un parc nacional i és una muntanya de significació especial pel poble dels kikuius. Malgrat que no entra dins el mapa l’he situat, segur que el podreu trobar si anau seguint la colada cap al nord. Segons sembla aquesta colada va envair una vall fluvial, posteriorment l’erosió ha anat eliminant les roques proterozoiques i finalment la colada ha quedat “penjada”, per sobre de la plana. Segons sembla és una de les colades volcàniques més llargues del món.

BIBLIOGRAFIA

BAUERNHOFER, A., WALLBRECHER, E., HAUZENBERGER, CH., FRITZ, H., LOIZENBAUER, J., HOINKES, G., MUHONGO, S. i MATHU, E. (2003). “A wrench fault system and nappe emplacement in southern Kenya and northern Tanzania: a key for pan-african continental collision in east Africa?” Geophysical Research Abstracts, Vol. 5, 13604, European Geophysical Society.

NYAMAI, C.M., MATHU, E.M., OPIYO-AKECH, N. i WALLBRECHTER, E. (2003). “A reappraaisal of the geology, geochemistry, structures and tectonics of the Mozambique belt in Kenya, east of the rift system”. African Journal of Science and Technology (AJST). Science and Engineering Series Vol. 4, No. 2, pp. 51-71.

WALLBRECHER, E., FRITZ, H., MUHONGO, S., BAUERNHOFER, A., TENZCER, V., HAUZENBERGER, CH., HOINKES, G. i MOGESSIE, A. (2003). “Is there evidences for a Wilson cycle development in the panafrican collision zone of Kenya and Tanzania?” Geophysical Research Abstracts, Vol. 6, 05058, European Geosciences Union.

Aquí tenim la fotografia de satèl.lit obtinguda a partir del google maps de la zona tractada:

Si voleu saber més informació sobre un dels punts del mapa pitjau-lo.

Aquesta zona és una de les més destacables des del punt de vista naturalístic. És remarcable per una gran abundància de fauna autòctona, amb molts d’animals que són rars o mals de veure en altres zones (com són la zebra de Grevy o la girafa reticulada), també són molt abundants els lleopards (que generalment són mals de veure, però no en aquesta reserva). La seva abundància faunística es deu a la presència del riu Ewaso Ng’iro, que discorre aproximadament en la direcció oest-est.

El riu separa les reserves de Samburu (més al nord) de la de Buffalo Springs (al sud). Més cap a l’est es troba una altra reserva, la de Shaba. El riu també divideix “grosso modo” dues províncies geològiques molt clares. Al nord del riu (en la zona de les reserves de Samburu i Shaba) trobam els materials plegats durant l’orogènia panafricana (a finals del Proterozoic), mentre que al sud hi trobam terrenys volcànics formats durant el Quaternari. La diferencació, des del punt de vista geològic, es pot veure clarament amb la fotografia de satèl.lit del google maps. Els terrenys proterozoics presenten coloracions ocres (en les zones no ocupades per la vegetació) i un marcat alineament nord-sud. Les zones volcàniques estan formades per terrenys amb coloracions fosques i poden diferenciar-se colades volcàniques de diverses edats, les més modernes tenen un color negre molt clar, mentre que les més antigues (més alterades) tenen coloracions blavoses o marronoses.

El Proterozoic d’aquesta zona està format per paragneissos (gneissos resultants del metamorfisme de roques sedimentàries amb quars i feldespat), esquistos (roques resultants del metamorfisme de roques amb composició dominantment argilosa), marbres (formats per metamorfisme de les calcàries) i granulites (roques d’alt grau de metamorfisme). A primer cop de vista podria semblar que aquesta zona està formada per capes de roques estratificades amb estratificació vertical, però això no és cert. En realitat l’alineament nord-sud (molt clar) que es veu en el paisatge i que podem apreciar gràcies a les imatges del google maps, es deu a una intensa deformació produïda per esforços regionals amb una compressió principal en direcció est-oest. Les alineacions destaquen gràcies a que les roques més resistents (gneissos i granulites) resisteixen millor l’erosió que els esquistos, i per aquest motius formen inselbergs (muntanyes-illes en la terminologia presa de l’alemany). Els inselbergs són característics d’aquests terrenys antics, i representen els terrenys formats per roques més difícils d’erosionar i que formen “relleus residuals” després que la resta de les zones dels voltants s’han transformat en un peneplà.

Com a coses més remarcables cal destacar la presència de dos inselbergs envoltats per colades volcàniques al sud del riu Ewaso Ng’iro. Un dels és el molt Shaba que dona nom a la reserva més oriental.

Quant a l’edat de la deformació del cinturó mòbil de Moçambic, les dades radiomètriques ens indiquen que el màxim en la deformació fou fa 845-715 milions d’anys, mentre que datacions amb K-Ar ens donen edats de 528-438 milions d’anys, que corresponen a l’etapa d’aixecament i refredament d’aquest cinturó (NYAMAI, et al. 2003).

BIBLIOGRAFIA

Nyamai, C.M.; Mathu, E.M.; Opiyo-Akech, N., i Wallbrecher, E. (2003): A reppraaisal of the geology, geochemistry, structures and tectonics of the Mozambique belt in Kenya, east of the rift system. African Jounal of Science and Tecnology (AJST). Science and Engineering Series Vol. 4, No. 2, pp. 51-71.

Per introduir el que diré en els següents post, en què parlaré de Samburu i Tsavo. Parlaré un poc dels cinturons orogènics precambrians. En primer lloc cal dir que el Precambrià abarca tota la història de la Terra anterior al Paleozoic (o era Primària). Actualment hi ha la tendència a dividir tota la història de la Terra en tres eons (que a la vegada es divideixen en eres). El primer dels eons és l’Arqueà que va des de la formació del nostre planeta (fa uns 4600 milions d’anys) fins a uns 2500 milions d’anys abans del presen (encara que actualment hi ha la tendència a diferenciar entre els 4600 m.a. i els 3900 milions d’anys i posar-li el nom Hadeà, aquest temps primigeni no està represental al registre geològic i el que sabem és els podem veure a planetes germans de la Terra com Mart i Mercuri, i al nostre propi satèl.lit, la Lluna). El segon eó s’anomena Proterozoic i va dels 2500 milions d’anys enrere fins als 550 milions d’anys, aquest és l’eó més extens amb registre geològic complet. El darrer eó, s’anomena Fanerozoic i abarca les eres que s’anomenen Paleozoic (o Primari), Mesozoic (o Secundari), Terciari i Quaternari.
Ja parlàvem en posts anteriors que a Kenya hi trobam terrenys formats per roques arcaiques, proterozoiques i fanerozoiques. Ara diferenciarem les característiques dels cinturons orogènics arqueans i proterozoics:

Els cinturons arqueans estan formats per dos tipus de terrenys que s’anomenen gneissos granulítics i cinturons de roques verdes (greenstone belts en la nomenclatura anglosaxona). Els gneissos granulítics estan formats per roques que presenten un alt grau de metamorfisme i que provenen de roques plutòniques. Són, doncs, roques de composició granítica altament metamorfitzades. Els cinturons de roques verdes estan formats per roques metamòrfiques (de grau mig o baix) que provenen de roques volcàniques i sedimentàries, així com també de les roques volcàniques i sedimentàries sense metamorfitzar. Són roques característiques dels cinturons de roques verdes les komatiites (roques volcàniques ultrabàsiques que es donen quasi exclusivament a l’Arqueà), BIF (banded iron formations, que són dipòsits de ferro característics del precambrià i que ens indiquen la presència d’una atmosfera amb poc o gens d’oxigen, ja que en aquella època encara no havien aparegut les algues cianofícies, responsables de l’aparició de l’oxigen atmosfèric), així com algunes roques detríques i alguns marbres (encara escassos a l’Arqueà). Com a característica dels cinturons de roques arqueanes podem senyalar que hi manquen els esquistos blaus (lligats a zones de subducció en els cinturons fanerozoics); mentre que les ofiolites (que representen les zones del fons oceànic en els cinturons més moderns) són escasses o dubtoses.

Els cinturons arqueans s’interpreten com a producte d’una tectònica de microplaques, que implicava la deformació de totes les àrees emergides en les fases de plegament, amb una escorça oceànica en què hi havia roques pròpies d’una escorça i d’un mantell més calents (komatiites).

Els cinturons proterozoics s’anomenen cinturons mòbils i també tenen característiques exclusives. En primer lloc podem parlar que aquests cinturons orogènics presenten un metamofisme generalitzat i intens (mentre que a l’Arqueà el metamorfisme és intens en els gneissos granulítics però no en els cinturons de roques verdes). Hi ha extenses àrees de deformacions intracratòniques, és a dir que es tornen a deformar terrenys que corresponen a l’Arquà o al Proterozoic més antic. I, en general, el que podem observar en els cinturons proterozoics és un trànsit cap a una tectònica de plaques més actualista, és a dir que cada vegada s’assemblen més als cinturons orogènics fanerozoics i menys als cinturons arqueans. Això és pot constatar amb la desaparició progressiva de les komatiites i les BIF, amb que els marbres és van fent més freqüents (els marbres es formen pel metamorfisme de les roques calcàries, que a la vegada es formen principalment per l’acumulació de restes calcàries d’organismes) i apareixen les primeres ofiolites clares. Com a característiques exclusives del cinturons proterozoics podem parlar de l’aparició de les anortosites (roques plutòniques formades principalment per la plagiòclasi anortita, i que es creen per flotació d’aquest mineral en una cambra magmàtica de quimisme peculiar i poca agitació), així com també els granits rapaquivi (que presenten una textura característica). Això ens indica que al Proterozoic es donaren condicions especials que no s’han repetit al llarg de la història de la Terra.

En el post del dia 3 ja us vaig posar un mapa geològic del país. En aquest un faré una síntesi dels trets geològics més relevants de Kenya.

Per aquest mapa he dividit el país en quatre regions geològiques. En el Precambrià he diferenciats dos tipus de terrenys:

- En primer lloc tenim els materials arqueans (formats durant l’eó Arqueà, entre els 3900 i els 2500 milions d’anys abans del present), que com ja havíem vist en el post anterior estaven formats per cinturons de roques verdes, gneissos i granits i formacions sedimentàries com els BIF. En definitiva té totes les característiques dels cratons arcaics. Els gneissos i granits són el nucli antic del crató, representen antigues regions on l’escorça estava prou engruixida per poder permetre la formació dels granits (els gneissos dels cratons arcaics corresponen quasi exclussivament a granits metamorfitzats), els cinturons de roques verdes són roques volcàniques i sediments associats. En general solen presentar roques volcàniques ultrabàsiques (quasi exclusives de l’Arqueà), bàsiques i calcoalcalines (moltes vegades metamorfitzades). Aquests materials es troben en una regió antigua de la Terra que es coneix com a Crató de Tanzània (ja que la major part d’aquest es troba en el país de Tanzània). Com que no he vist les regions on es troben aquestes roques no en parlaré.

- En segon lloc podem observar les roques proterozoiques (formades al Proterozoic, entre 2500 i 550 milions d’anys abans del present). En concret aquestes són del final del Proterozoic (Neoproterozoic). Corresponen majoritàriament a antics sediments que foren metomorfitzats durant l’orogènia panafricana (també anomenada katangiana o de Damara-Katanga). A Àfrica hi ha nombrosos cinturons orogèncs que corresponen a aquesta orogènia i és la darrera de les orogènies proterozoiques africanes (també existeixen les orogènies ebúrnia i la de Kibara, la primera es donà fa 2000 milions d’anys i la segona fa 1100 milions d’anys). L’orogènia panafricana acabà fa 550 milions d’anys i, per tant, marca el límit entre el Proterozoic i el Paleozoic (o era Primària) a l’Àfrica. Aquestes regions a Kenya formen part del cinturó mòbil de Moçambic. Cal aclarir que els cinturons mòbils són extenses regions d’estructura linial formats bàsicament per roques metamòrfiques, formats al Proterozoic. La nomeclatura distingueix així els cinturons orogènics formats a l’Arqueà (doms de gneissos granulítics i cinturons de roques verdes), els proterozoics (cinturons mòbils) i els fanerozoics (formats abans de 550 milions d’anys enrere, que s’anomenen simplement cinturons orogènics). Aquesta nomenclatura no és tan arbitrària com podria semblar ja que aquests presenten característiques diferenciadores. El les zones que he visitat (Samburu, Masai Mara i Tsavo) està format principalment per roques metamòrfiques formades pel metamorfisme (transformació mineralògica) de roques sedimentàries (metapel.lites). Principalment gneissos i esquistos. A aquests terrenys em referiré més àmpliament quan parli d’aquestes àrees.

- Les roques sedimentàries fanerozoiques (del Fanerozoic 550-0 milions d’anys, engloba les eres Paleozoic o Primari, Mesozoic o Secundari, Terciari i Quaternari) a Kenya estan formades per sediments continentals detrítics, i van del Carbonífer al Quaternari. És curiós veure com a Àfrica el Fanerozoic és la cobertora sedimentària, paper que a Europa juguen materials molt més moderns (Terciari superior i Quaternari). Posteriorment parlaré dels esculls coral.lins quaternaris que vaig poder veure prop de Mombasa.

- Les roques volcàniques configurarien la tercera regió. El vulcanisme kenià està lligat a la tectònica distensiva de la fossa del Rift africà. En parlaré en capítols successius. En concret vaig poder veure el Mount Kenya, el Kilimanjaro i el Longonot. No em faltares ganes de veure molt més d’aprop qualcun d’aquests (pot ser en una altra ocasió i la sort m’és propícia i s’arreglen els problemes polítics).

Per a la situació geogràfica veieu el mapa del post de dia 2 de gener de 2008. Ara faré una breu introducció a la geologia de Kenya.

Mapa geològic de Kenya

Explicació de la llegenda:

Precambrià:

Arqueà (formant part de l’escut de Tanzània):

N Neoarqueà: plutonisme i complexos granítico-gneíssics.
K Neoarqueà: cinturó de roques verdes.
B Neoarqueà-Paleoproterozoic: cinturó de roques verdes.
K-G (més oriental) Neoarqueà-Paleoproterozoic (límit Arqueà-Proterozoic): complex de roques sedimentàries i vulcano sedimentàries amb BIF (banded iron formation) de Fe i Mn i vulcanoplutonisme associat (cinturó de roques verdes).

Proterozoic:

X Neoproterozoic: complex metamòrfic del cinturó mòbil de Moçambic (orogènia panafricana), bàsicament format per metasediments.

C-P Carnonífer-Permià i Tr Triàsic: sedimentari continentat (Karroo sedimentari, sèrie de gresos de Duruma).

J Juràssic i Cretaci: calcàries i pissarres.

T : Terciari sedimentari
Tv : Terciari volcànic

Q: Quaternari sedimentari
Qv: Quaternari volcànic

A: intrusions alcalines
Y: altres intrusions

Aquest mapa (un poc antic) està extret de la pàgina web:

http://eusoils.jrc.it/esdb_archive/EuDASM/

Mostra un mapa més gran

Si voleu veure informació sobre un dels punts pitjau-lo al mapa.